Katherine Johnson

Va haver-hi un temps en què els càlculs matemàtics complexos, com per exemple les trajectòries orbitals dels coets, es feien amb llapis i paper, i la segregació racial era una realitat. I, no cal dir-ho, si a més tenies la mala sort de nàixer dona, les teues oportunitats de fer una carrera científica tendien a zero.

En aquell temps, el 26 d’agost del 1918, a Virgínia Occidental (EUA) va nàixer una dona que adorava els nombres. La xiqueta Katherine Johnson ho comptava tot: comptava els escalons que pujava, els passos que feia fins a l’església, les estreles que veia i les persones que passaven al llarg d’un dia per davant sa casa. Tot el que es poguera comptar, ella ho comptava.

Així, va comptar els només 8 anys que la van deixar anar a escola al seu poble per ser dona i afroamericana, i va comptar el nombre de quilòmetres que els seus pares hagueren de fer per a mudar-se a una altra localitat a fi que ella i els seus germans pogueren estudiar al West Virginia Colored Institute, destinat als afroamericans. Va comptar també fins a 18, que va ser l’edat en la qual es va graduar com la matemàtica més brillant que hagueren vist mai els seus professors. I va comptar els segons i els minuts que va tardar, l’any 1938, el Tribunal Suprem dels Estats Units a fallar a favor seu i permetre-li ser la primera dona afroamericana que ingressara a la Universitat de Virgínia Occidental per cursar-hi els estudis de postgrau; estudis que no va poder acabar, ja que llavors no existia encara el concepte de conciliació familiar.

Després de la II Guerra Mundial, i a causa de la manca d’homes, la NACA (National Advisory Committee for Aeronautics), predecessora de la NASA (National Aeronautics and Space Administration), es va espolsar els prejudicis i va decidir contractar dones afroamericanes perquè feren tasques de càlcul al Departament de Guia i Navegació. Katherine va començar a treballar per a ells l’any 1953, com a experta en matemàtiques i geometria. El seu treball consistia a fer amb llapis i paper totes les operacions i comprovacions de càlcul que requerien els enginyers aeronàutics; i això, en silenci i sense preguntar res, li van dir. Però Katherine es va rebel·lar contra aquell paper menor; va demanar i va aconseguir poder discutir els per què, per a què, com, per què no… amb els enginyers. Com ella mateixa va dir: “Les dones són capaces de fer tot allò que poden fer els homes. De vegades, tenen més imaginació que els homes”.