Jane Goodall

Algunes de les millors històries d’aventures comencen amb un bon llibre; en el cas de Jane Goodall, nascuda a Londres l’any 1934, aquest llibre va ser Tarzan. I com totes les bones lectures, aquest llibre va produir en ella un canvi sigil·lós però determinant, de manera que la xicoteta i curiosa Jane va acabar anhelant el que mai havia conegut: la vida animal salvatge d’Àfrica.

Però en plena Segona Guerra Mundial, i amb una família de pocs recursos, Jane hagué de posposar els seus somnis africans. Va obtenir un diploma i aconseguí diverses faenes com a secretària, a més d’una que consistia a seleccionar música per a un estudi de cinema documental.

D’altra banda, en tot bon llibre un canvi sobtat en l’argument pot transformar la vida de la protagonista de la història, si hi està preparada. I això va ser exactament el que li va ocórrer a Jane quan se li va presentar l’oportunitat de viatjar a Kenya per visitar una amiga que s’hi acabava de mudar. Va aprofitar el seu canvi en l’argument: deixà la faena a Londres, tornà a casa i estalvià per al passatge treballant de cambrera, fins que se n’anà a Kenya a perseguir el seu somni.

Una vegada allà no va poder desaprofitar l’oportunitat de conèixer el doctor Louis Leakey, el gran arqueòleg i paleoantropòleg, que després de parlar amb ella li va oferir faena com la seua secretària personal. Per a Leakey, Jane Goodall era perfecta per al seu projecte d’observar ximpanzés salvatges a les ribes del llac Tanganyika; igual que ho va ser Dian Fossey quan la va enviar a les muntanyes centreafricanes a observar goril·les i Biruté Galdikas quan la va animar a estudiar els orangutans. Leakey creia que només unes dones valentes sense prejudicis acadèmics, amb empatia, paciència i perspicàcia, podrien fer canviar la primatologia –i així fou.

Els inicis de Jane no van ser romàntics: havia de seure a esperar durant hores i hores, exposada als insectes i la pluja, enmig de la brossa i sense veure res més que ombres furtives. Va passar molt de temps fins que va superar definitivament la malària, la pell se li va fer immune a les picades i un ximpanzé mascle es va acostar un dia al seu campament i li va permetre que li oferira una banana. El seu primer ximpanzé, el primer al qual va posar nom: David Greybeard, per la pereta blanca que duia.

Com diu ella mateixa, va ser afortunada per no haver anat a la universitat. Només així, tal com va predir Leakey, Jane va poder tenir la valentia de posar nom als ximpanzés, atrevir-se a atorgar-los emocions i, fins i tot, observar clarament que eren capaços de fabricar i utilitzar eines. Aquest va ser possiblement el seu major descobriment i desafiament. Fins aquell moment es pensava que tan sols els humans podien fer-ho, de manera que el seu descobriment ens obligava a redefinir-nos completament, a situar-nos al costat dels primats i no per damunt de la resta d’animals.