Hipàtia d’Alexandria

Un ésser humà perfecte, en cos i ment. Aquest va ser el desig de Teó, pare d’Hipàtia, un desig que contrastava amb la impossibilitat de les dones del segle IV per a accedir a l’educació i a l’activitat física. I un desig que va fer realitat a través de la seua filla.

Una comunitat basada en l’amistat i en l’amor al coneixement, sense una estructura jerarquitzada, amb igualtat de gènere i de classe. Aquestes eren les aspiracions de la comunitat pitagòrica i neoplatònica en les quals es desenvoluparen Teó i Hipàtia.

Dos somnis que semblen moderns, però que van tindre lloc en el segle IV, i que junts van possibilitar el desenvolupament d’una dona excepcional, que va nàixer segons apunten els escrits sobre l’any 370. Va ser una de les primeres científiques de les quals tenim referència i va ser a més mestra de científics en l’escola neoplatònica que la va educar.

Hipàtia va donar un impuls decisiu a l’àlgebra amb la creació d’uns signes matemàtics que simplificaven i feien més àgils les operacions i els càlculs. Va participar al costat del seu pare en l’estudi de l’obra de Ptolemeu, apareixent en el tercer volum la següent referencia “ Comentari de Teó d’Alexandria al tercer llibre del Sistema Matemàtic de Ptolemeu. Edició controlada per la filòsofa Hipàtia, la meua filla”. També sabem, gràcies als escrits dels seus deixebles, que es va dedicar a les ciències aplicades confeccionant un planisferi celeste i un hidroscopi per a pesar els líquids. Però per damunt de tota la seua obra científica, va ser una gran mestra que va ensenyar als seus alumnes a defensar el seu dret a pensar fins i tot quan s’equivocaren, perquè, segons ella, “pensar de manera errònia és millor que no pensar”. Els seus alumnes, seguint els principis del neoplatonisme eren un model de diversitat cultural, religiosa i ètnica. La qual cosa atreia intel·lectuals de diferents parts del món que acudien a la ciutat per a formar-se amb ella sobre les diferents concepcions filosòfiques i científiques del moment.

Exemple del seu pensament insubmís i avançat va ser la seua creença en l’heliocentrisme malgrat la concepció geocentrista que imperava en l’escola neoplatònica. Concepción que a més es va mantindre vigent durant 1000 anys després de la seua mort, fins a la publicació en 1543 del “De revolutionibus orbium coelestium” de Copèrnic.

El seu brutal assassinat va ser conseqüència de les lluites de poder i l’odi cap a tot el que ella representava. Hipàtia comptava amb una gran influència en l’esfera política i en l’alta aristocràcia. Era coneguda i respectada pels seus valors ètics i la seua saviesa, i els representants polítics, pagans i cristians, recorrien amb freqüència als seus consells. L’elecció de Ciril com a bisbe d’Alexandria el 17 d’octubre de 412 va ser el principi de la fi del somni alexandrí. Ciril posseïa el poder eclesiàstic i envejava el prestigi social civil d’Hipàtia. Per això va iniciar una campanya de difamació que la presentava com una bruixa perillosa creadora d’ateus. La campanya de difamació va culminar amb èxit al març de l’any 415, en el qual un grup de cristians fanàtics la van traure del carruatge, la van despullar i la van matar amb fragments de ceràmica per a després cremar les seues restes als afores de la ciutat.

Sembla com si la història volguera amb aquest cruel assassinat escenificar el pas del raonament clàssic a l’obscurantisme medieval, la fi d’un somni. Ella va ser la primera de moltes bruixes, la primera de tantes dones de pensament insubmís, un ésser humà complet amb vocació de perfecció, la gran mestra de mestres: Hipàtia d’Alexandria.